COLZE A COLZE

  Parlar sobre l'anomenada crisi en l'educació a Catalunya té per a mi dos riscos: el de dir alguna bajanada per no conèixer bé el tema i el de pensar, per qüestions d'edat, que abans tot era millor. Correré el primer risc i potser desmitificaré el segon. Darrerament, en les converses que escolto quan estic amb algun professor, hi ha la preocupació per l’educació dels nens. Segons sembla, hi ha una certa permissivitat i deixadesa dels pares a l’hora d’educar els seus fills pensant que a l’escola ho arreglaran tot. Aquest sentiment s’encaixa amb la idea general que tenim darrerament de pensar que les institucions ens ho han d’arreglar tot, i potser sigui així en alguns casos però en altres toca implicar-s’hi. En l’educació, la més gran inversió de futur de la nostra societat, està clar, tots els esforços són pocs i ningú no pot desdir-se de la seva responsabilitat. També noto un altre debat sobre els càstigs: Con han de ser?, Qui els ha de posar?, etc. Recordo que quan nosaltres anàvem a l’escola (de l’època franquista), el càstig/tortura era una pràctica habitual, les bufetades, clatellades i reglades solien repartir-se quasi cada dia, de forma molt aleatòria i per motius molt diversos. El càstig més remarcable era quan s’agafava el nen per les orelles, se l’aixecava a l’aire i quan baixava se li feien esclatar les dues mans a les galtes. Era una operació delicada perquè es podia produir l’esgellada de les orelles, provocant desagradables taques de sang, i després per l’habilitat que requeria per deixar el nen, obrir les mans i pegar la doble bufetada abans que arribés al terra. Tot i la complicació, hi havia algun professor que ho feia força bé perquè hi estava molt avesat. (Demano comprensió per la ironia -necessària- amb què he tractat un tema tan cruel.) El càstig era inhumà però, normalment no dèiem res a casa, perquè podríem rebre un altre càstig no desitjat i normalment optàvem per una actitud de supervivència a l’escola. Els nostres pares havien donat un xec en blanc als professors perquè fessin el que fes falta perquè pugéssim rectes. Rectes potser sí que hi vam pujar, i amb les orelles una mica estirades, també. 

Ara ens n’hem anat, potser, a l’altra banda i del xec en blanc hem passat a donar sempre la raó al fill. Per molt que siguem liberals, l’educació necessita repressió; el que tal vegada cal decidir és quina ha de ser la repressió.

 Els sociòlegs fan una comparació que anomenen efecte xampany per a descriure quan una societat reprimida pot finalment assolir la llibertat: Com quan obres una ampolla de xampany, el tap esclata i surt tota la bromera, amb les llibertats potser ens ha passat el mateix i ara se’ns ha quedat l’ampolla mig buida. Només trobant el terme mitjà és com podrem anar omplint-la un altre cop.

NUEVA DIRECCION

http://colzeacolze.blogspot.com/

VISITEN UN NUEVO BLOG

http://laseniaactualidad.blogspot.com/

 En una casa hi ha política, en una comunitat hi ha política, en un poble hi ha política; al final tots acabem parlant del mateix perquè tot és política. Parlar del veí és política. Jo  dic que és difícil que una persona, un president de govern, dirigeixi 40 milions de persones, faci content a tothom: jubilats, aturats, empresaris, treballadors... Si ja en un camp de futbol de 70.000 persones cada ull ho veu a la seva manera, afigureu-vos en un país. Podem pensar que Zapatero ho fa de pena, que no reconeix el problema d'Espanya pel fet que sols pensa a guanyar les següents eleccions encara que hipotequem el país per a tota la vida. Avui ens toca parlar de política i parlar de la local és cosa delicada. Li vaig dir a la meva dona que Víctor i Marutxi s'han ajuntat i em diu que en quin sentit, perquè cadascun veu la cosa d'una manera. Abans que fos oficial, al gener de 2003, em va trucar Víctor i em va dir:  “M'han proposat de ser alcalde”. Fa tres anys, em quedo perplex i veig a la premsa que Marutxi es presenta per a les eleccions. Aquesta setmana llegeixo a la premsa la coalició entre els dos partits per a governar. Ja era hora!! Quant temps perdut perquè això arranqués. Quantes converses per a unes noces que esperem que no acabin en divorci. Governar un poble i acontentar a tothom no és fàcil, jo no sóc qui per dir si l'alcalde ho fa bé o malament, si els regidors són bons o dolents; sols dic que tots els que critiquen -i en són molts- haurien de presentar-se a les pròximes eleccions i fer entre tots un poble més gran. Si es critiqués menys i es treballés més per la Sénia un altre poble tindríem. El poble som tots. Quan no hi havia televisió local, als plens hi acudien una, dos o tres persones i ara són més o menys els mateixos. Això és poble? Quan a algú li toca ser president d'una comunitat, que poc gust li dóna! Diuen que el poder canvia les persones, diuen que mai no tenim un alcalde bo, diuen que a l'ajuntament no es fan les coses bé. Cada any els mateixos interrogants des que es va instaurar la democràcia. Benigno, Valls, Jaume Sabaté, Santiago Sabaté, Gimeno , Marti, Julio i ara Victor han estat els darrers alcaldes. Quin ha estat el millor? Cada senienc té una opinió molt diferent; jo crec en l'honestedat de les persones. Diuen que les persones de dretes i d’esquerres no poden conviure; jo dormo cada nit amb la meva dona, que és d'esquerres total, i dormo molt bé i molt abraçats. El que sí que noto és que m'estic tornant una mica d'esquerres. Si em preguntessin què opino d'aquesta coalició, doncs és molt difícil mullar-se. Marutxi i Víctor, Víctor i Marutxi són grans persones crec que sols ells tenen el poder del futur dels pròxims anys i espero que aquesta unió porti bé per al poble i que per fi els plens siguin més calmats perquè, fins ara, eren de guerra civil. Si tots col·laboréssim més amb el poble, amb les associacions, etc. faríem cada dia un poble millor. Potser hauríem de pensar a criticar menys i col·laborar més.

Darrerament he observat un cert debat entre els que pensen que la Taula del Sénia ha de involucrar-se més amb els problemes dels pobles que la componen i els que, pel contrari, pensen que ha de continuar amb la idea de tocar temes generals i no els que afectin només a alguns dels municipis.És curiós que els que ara qüestionen el poc treball que fa la Taula són els que al moment de la seva constitució van usar molta ironia per dir que no serviria per a res i que per resoldre problemes interautonòmics ja teníem les diputacions, els consells comarcals, etc. Ara resulta que sembla que el problema és que la Taula fa poques coses i pareix que el debat formi més part del desig que fracassi la idea que de la voluntat de donar idees constructives.L’estat de les autonomies ha estat una gran idea que, assumida per tots, funciona i crec que funciona bé; però, com tot pot ser, hi ha coses que es poden millorar. Una d’elles, segons la meva opinió, es trencar aquest estancament que no permet el flux de serveis d’unes a les altres.  Per exemple, temes de gran importància com la sanitat o els serveis de bombers. És clar que qui nota més aquests problemes són els que vivim a una zona “fronterera” i per això i perquè estem molt lluny dels poders centrals cal unir-se i fer propostes conjuntes sobre les necessitats reals de la zona, per sobre d’idees de partit o de necessitats individuals de cada municipi.Si se’n parla és perquè es treballa i perquè funciona. Si una cosa funciona és perquè es necessària per a la gent i això vol dir que, a pesar dels detractors, durarà temps. Els colors polítics de les diferents administracions aniran canviant però cap alcalde no se’n sortirà perquè no es podrà estar sense l’ajuda del grup. Els alcaldes que han decidit no estar-ne dintre hauran d’entrar-hi per no caure en la irresponsabilitat cap als seus veïns pel fet de no aprofitar les ajudes que arriben i també en la insolidaritat de rebre ajudes indirectes a la comarca gràcies a l’esforç dels pobles que sí que estan a la Taula. Per exemple, al nostre poble s'han rebut darrerament unes ajudes per a arreglar camins que, sense la Taula del Sénia, hauria estat molt més difícil de rebre. Aquests camins seran per als veïns de la Sénia i per a tots els de la comarca que els puguin usar.A la Sénia podem estar orgullosos perquè la Taula reitera el fet que el nostre poble és l’eix principal de les tres comunitats i la conca del nostre riu vehicle d’intercanvis col·lectius i culturals. La Taula posa una mica més al nostre poble al mapa i ens ratifica la importància que la nostra gent ha tingut sempre en aquestes terres.Així és que hem d’esperar que la Taula del Sénia funcioni i que duri molts anys.

  Corren temps en què sembla que el món s'acabarà. Les notícies dels mitjans sols tenen un titular: “ Crisi”; i jo em pregunto: ¿on està la crisi en un món en què cada vegada vivim millor, amb més anys de vida i on es guareixen malalties que abans eren mortals, en què ho tenim gairebé tot? Espanya ha tingut un creixement d'un 3,5 de mitjana anual; i ara ¿per què aquest país, que ha crescut com mai en les últimes dues dècades, tingui un refredat ja sembla que s'ha d'acabar tot?Hem construït un món tan meravellós a base de targeta de crèdit, de benestar profund i durador, d'egoisme accentuat, de consumisme i de llençar-ho tot a les escombraries (menjar, neveres que estan velles, canvi de model de cotxe cada cinc o deu anys etc.) i així anem fent un univers on estem destruint la natura diàriament. Això sí que és crisi. On està la crisi és en els valors, en les famílies, en l'amor, en els sentiments. Ara resulta que les parelles se separen menys per les hipoteques i la crisi, o sigui que l'amor és qüestió de money. L’última estadística diu que un 47 % de famílies destinen el seu ingressos a la hipoteca. Si fa 20 anys algú hagués vist aquesta xifra hauria dit: “ Estem bojos “. No estem bojos, però sí que ens toca passar de tant en tant pel psicòleg. Solament sabem gastar i gastar, som uns consumidors compulsius animats pels mitjans que ens enamoren per a gastar fins a l'últim euro. La premsa incrementa les seves col·leccions o promocions, o els bancs, regalant vaixelles, ens aclaparen per tal que el diner corri. Quant paper llencem tot el dia! L'altre dia se'm va ocórrer una idea genial per a la nostra comunitat: deixar en una taula la premsa del dia anterior i compartir-la amb tot el veïnat. Més o menys em van dir: “Quina ximpleria!“. I després volem reciclar? Com, llençant la cultura a la paperera?. L'altre dia em deia un dels homes forts dels socialistes del poble “ A casa meua tenim tres cotxes, tres despeses, tres assegurances; si no els tinguéssim, gairebé tindríem un sou. “ El que està clar és que hi ha un canvi de tendència, però n’aprendrem, d'ella? Les noves generacions sabran prescindir del cotxe, de l'ordinador i del mòbil?.Crec que és moment d'asseure's a reflexionar, que és moment de veure el que tenim: salut, amor i moltes coses més. L'univers ens regala cada dia molts miracles: despertar cada dia, poder abraçar-nos, caminar, passejar, viure i gaudir de petits moments. Si ho basem tot en els diners i ens creiem que la crisi existeix, l'atraurem, i si som positius, la vencerem. La crisi està en la gent que viu a l’Àfrica i es mor de fam; crisi és aquesta gent que viu per un dòlar al dia en moltes parts del món. Hem de veure sempre allò positiu. Una dada que ho diu tot: aquesta crisi començarà a millorar  per si mateixa a meitat del 2009 als Estats Units i a Espanya el 2010. El més dolorós és les famílies i empreses que la sofreixen, però si això serveix per aprendre’n, aquesta crisi haurà estat un regal per a tots.

Leopoldo Abadia va fer la cronologia de la crisi cap al mes de maig, quan ningú no en parlava. Ho va enviar als seus amics, aquests a uns altres i la història es va fer tan gran que finalment va haver d'admetre la seva paternitat i ara s'ha convertit en un personatge de referència per explicar el que passa. La clau del seu èxit: donar les pautes del que ha passat però d'una forma tan entenedora que fins i tot els que no en sabem ho vam entendre. Ens va explicar per què i com es donaven les hipoteques d'alt risc que ell anomena NINJA (inicials en anglès de gent que no té ingressos ni treball fix, ni possessions). Tot i entendre-ho, mai no hauria pensat que ens afectaria tant de prop i, sobretot, mai em podré explicar per què alguns dels que tenen més responsabilitats i són més llestos no van fer res. La idea de la globalització se n’ha anat en orris i amb ella totes les bones paraules de distribució de riquesa al món, i ens hem quedat en aquesta immensa estafa que Abadia defineix molt bé. (Vegeu: http://leopoldoabadia.blogspot.com/)I a l'esclat de les hipoteques s'ha ajuntat la pujada de les matèries primeres per l'especulació. George Soros és conegut entre els esperantistes perquè deu ser l'únic ésser humà que s'ha fet ric gràcies a l'esperanto (quan era jove va sortir de l'hermètica Hongria comunista per anar a un congrés esperantista a Holanda i ja no va tornar) i en el món de les finances pel seu descomunal poder d'inversió capaç d'haver estat l'artífex de grans cracs borsaris a Europa i Àsia. Fa cosa d'un any va sortir i va dir que el petroli arribaria als 200 dòlars i jo ja vaig tremolar. El petroli es va triplicar sense raó aparent i de ben segur, mentre omplíem els dipòsits amb gasolina cara anàvem posant uns centimets a la butxaca del linx de les finances, el sr. Soros.Mai no he entés com funciona la borsa. Un dia em van contar un conte que em va fer entendre el que passa amb els petits inversors. Diuen que arriba un senyor a un poble d'Àfrica disposat a comprar micos i paga 5 euros per cadascun. La gent s'anima, comença a caçar-ne i l'escassetat els fa pujar i pujar fins que arribem a pagar-se a 50€. El senyor se'n va i deixa l'ajudant, que, passats uns dies, reuneix tot el poblat i els diu: “Tinc micos a 50 euros però us els puc vendre a 35; vosaltres us els guardeu i quan vingui l'amo, els hi veneu per 50”. Tots van veure el negoci clar i van tornar a comprar els micos a 35 euros. L'ajudant va desaparèixer i la gent del poblat es va quedar amb uns micos que no valien res i pels quals havien pagat un dineral. I es que costa d'entendre que una acció de 10 euros arribi a pagar-se a 60 i quan baixa a 40 ja sembla una ganga.

 Vam aprofitar l'estada de Joaquim Celma al poble per fer un passeig pel nostre cementiri i així trobar inspiració per poder fer un article que parli de la mort i de com s'afronta en la nostra cultura. Caminant per entre els carrers de nínxols a l'aixopluc dels xiprers, ens anem adonant de la importància del cementiri en el que és la cultura i la història del poble. Les fotos dels veïns finats en ells marbres brillants permeten recordar-los després de molts anys, fer arbres genealògics de famílies complertes i mantenen viu el record tan necessari per a les cultures. Mentre la carn es va consumint en l'interior del nínxols, l'ànima roman en forma de fotografies i recordatoris en cada racó del cementiri. Potser hi farien falta més epitafis, aquestes peces úniques, imaginatives i breus que, amb poques paraules, completen la historia i la forma de ser de la persona. A Romania, a la província de Mara Mures, hi ha el que anomenen el cementiri alegre, conegut per la seva forma original d'homenatjar els morts amb escultures de colors verd, blau i vermell. Però sobretot és conegut pels seus epitafis que, amb poemes imaginatius, sempre prou respectuosos, descriuen amb una fina ironia les circumstàncies en què el finat ha deixat d'existir. De tots els que he revisat d'aquest cementiri, n'he seleccionat un que traduït seria més o menys així: “Aquí descansa la meva sogra; si hagués viscut un any més, jo ocuparia el seu lloc”. Un altre epitafi famós al món és el que diuen que té Grouxo Marx: ”Perdonin que no m'aixequi”. Només el cementiri dóna testimoni del fet tràgic però ineludible de la mort. Nosaltres en general, tendim a allunyar aquest fet de les vides i això passa cada vegada més: estem canviant la cerimònia íntima de les vetlles a casa per la comoditat dels tanatoris. I ens fa tanta por aquest fet que fins i tot som reticents, com passa ara, a tenir els tanatoris prop de casa. Però la mort forma part de la vida. Crec que una persona no és completament adulta fins que no enterra un dels seus, fins que no passa aquesta prova final de maduresa en l’existència. La tragèdia fa rebrotar els sentiments i poder atendre una persona, tindre’n cura, veure-la morir i enterrar-la és segurament la prova més gran d'amor que es pot donar a un ésser estimat. Mario Benedetti defineix la vida com un parèntesi entre dos no-res. Nosaltres, mentre esperem la sentència de mort que el destí ens té preparada des del mateix dia que naixem, anem omplint aquest parèntesi de vivències que vam formant la nostra història i la de la nostra comunitat. I moltes vegades hi posem massa problemes i angoixes, que no caldrien per un període que sempre sol esdevindre massa curt.

El primer cementeri que hi hagué al nostre poble va estar al costat de l'església i després es va instal•lar a la Clotada, al lloc on després hi va haver l'escorxador, que es va fer una vegada es va traslladar al lloc on està ara al 1908. Fins fa poc hi havia dos cementiris, un a la vora de l'altre, el segon era per als que s'havien suïcidat o no havien estat batejats. Es dóna la curiositat que el camí del cementeri, a l'època de la República, el van arreglar els rics a pic i pala sota les ordres de les autoritats del moment i que els pins del camí els van plantar 14 voluntaris a jornal de vila després d'arribada la democràcia. El mes de novembre té una data en què els seniencs visitem els de més enllà, els nostres parents i veïns que descansen allí en pau. És clar que els que utilitzen crematoris i s'apunten a la modernitat perden l'oportunitat que els seus parents i veïns els resin i els parlin, i també que puguin veure tota la història de la nissaga familiar en un nínxol. Jo tinc un veí a Mèxic que volia tant la seva dona que dorm amb les cendres de la seva difunta al llit cada nit, i una veïna molt manaire que ja avisa el seu marit, mig de veres i mig en broma, que si quan es mor ell es torna a casar, “resucitaré y te mataré”. Y és que a això de la mort a cada lloc li donen un sentit diferent. A Mèxic, el dia dels difunts esdevé quasi com una festa i fins i tot porten el menjar favorit al difunt o familiar estimat. Un dia, un altre veí em contava que a la seva família no es parlen i que només feien les paus als enterraments i després continuaven sense dirigir-se la paraula, fins que un dia una persona va dir: “ja està be, o ens parlem sempre o no ens parlem mai!” Una altra dona me contà que dos cosins no es van tractar mai i el dia de la seva mort el destí va voler que els nínxols quedessin cara a cara. Quan mor algú tothom en parla bé: “Que bona persona que era”, “quina llàstima” i, a la millor, en vida l'hem posada de volta i mitja. Ai! Que poc justos que som! Per què no reconeixem en vida que tots som com som, bones persones? Per què no ens donem més petons i abraçades? Els fets més importants de la vida com el naixement, la comunió o la boda són una festa; i per què els funerals no haurien de ser igual? Fins algun mort ressuscitaria amb tant de xivarri. Amb el meu company de ploma, Manel Vinyals, vam visitar, per inspirar-nos millor, el cementiri el passat mes de setembre i vam veure el gran disseny de nínxols dels anys 20, 30, etc. Caminant ens van adonar que els familiars dels dos estan separats només per una columna de nínxols. Això és una bona notícia per als lectors de Lo Senienc perquè, quan morim, com que estarem tan junts, podrem escriure cada dia des del cel.