COLZE A COLZE

  No recordo que mai hagi viscut un moment d'èxtasi col·lectiu com el que veig en els meus conciutadans cada cop que guanya el seu equip de futbol. Només una vegada vaig notar alguna cosa semblant al clímax en el partit que va jugar el Barça contra el Goteborg i on, després d'anar perdent 3 a 0, van remuntar amb 3 gols de Pitxi Alonso (el de Benicarló) i amb una tanda de penals que encara avui es recorda. Recordo que al bar, després de la tensió, es va produir un ambient d’eufòria, de nirvana col·lectiu, que va esclatar quan Urruti parava el darrer penal. Puyal repetia apassionadament “Urruti, t'estimo!” i tots nosaltres hauríem travessat la pantalla per abraçar-lo i petonejar-lo.No he aconseguit altres experiències similars, però, no obstant això, he de reconèixer que puc estar-me hores i hores mirant com una colla d'homes amb pantaló curt peguen puntades de peu a una pilota per intentar que entri entre 3 pals blancs, mentre una altra colla d'homes igualment abillats repeteixen les accions dels primers per evitar que entri. Segurament ho faig per veure si sóc capaç de trobar una llum que em permeti superar la meva frigidesa futbolera.He vist, a la recent Eurocopa, enfrontar-se països entre ells amb l'única arma possible de la pilota de cuir. Afortunadament, Europa ja no té guerres, però sí que té el futbol, on es poden dirimir tots els greuges que la història ha anat deixant al pou de la memòria. Els herois nacionals d'abans ho eren, molts, a partir de fetes bèl·liques que avui serien de dubtosa moralitat. Ara els herois són els esportistes, els que amb una actitud pacífica es guanyen el cor de la gent. Si necessitem herois, molt millor aquests que no els d'abans.I aquí, el futbol, sembla la medicina ideal per a solucionar la majoria de problemes. El progressisme, que tant el va criticar per considerar-lo la fórmula magistral, l'elixir que donava vida a la dictadura, ara l'abraça ansiosament com a bàlsam miraculós per a calmar els dolors de la crisi. I en els que semblen moments baixos de la unitat nacional, tenim la Viagra futbolera: es potencia la selecció nacional, s'apel·la a l'orgull patri i al poder del mascle hispànic; la selecció guanya i tothom surt al carrer enfervorit, tirant petards i cridant viva Espanya.Els romans ja deien que el poble el que vol és pa i circ; nosaltres, que tenim el pa més o menys solucionat, necessitem el circ del futbol. I és que, potser li estic pegant massa voltes: al final el futbol és un joc i segurament poca cosa més. Un joc que té la virtut d'il·lusionar a la gent, de  provocar aquesta trempera col·lectiva que ens engresca en la vida. Fins al mes que ve.

 Fins fa poc Espanya ha estat el primer país del món en consum de ciment, s'han construït en els darrers anys gairebé les mateixes cases que als Estats Units. Mentre   a Alemanya els compradors eren un 20 % i la resta llogava, aquí era tot el contrari; el 80 % eren compradors i d'aquests, a Madrid, la meitat ho feien per a especular comprant ara i tornar a vendre molt més car. El boom del maó ha explotat i ja no es venen pisos com abans. Hi ha alguna cosa que no quadra: si avui es pot comprar un apartament de luxe de dos dormitoris en els Alps Suïssos per 180.000 euros, com és possible que aquí, els pisos, siguin més cars  si els salaris que tenim son la tercera part.  Jo tinc a Puebla, la tercera ciutat de Mèxic, un pis que dona als dos carrers de la plaça principal que va costar fa tres anys l'equivalent a 20,000 € i els preus es mantenen semblants en l'actualitat. A pesar que els sous sous a Mèxic són una tercera part dels nostres, la gent paga molt menys per l'habitatge i amés tenen el super-avantatge  quan se'ls descompta de la nòmina cada mes l'import del préstec per a la casa i a un interès molt bo.Espanya, Noruega i Estats Units són els països que mai han baixat el preu dels pisos mentre altres com Japó, per l'esclat de la bombolla immobiliària, porten una dècada  sense recupera encara la seva economia. Aquí, mentre el govern ara vol promoure construir habitatges oficials quan hi ha mes d'un milió d'habitatges sense vendre. Aquestes són unes dades reals d'una especulació permesa pels mateixos compradors que adquirien pisos als preus que demanaven els venedors i no pensaven que una hipoteca de trenta anys o més, és gairebé mitja vida. Avui hi ha persones que fan miracles, per a poder pagar un pis han de tenir dos treballs, el normal i el de cap de setmana i, a les capitals, amés llogar alguna habitació. En els cinquanta i seixanta quan un es casava es posava a viure a casa dels pares o sogres, a poc a poc s'anava fent la casa, demanar algun crèdit tal i com s'anava construint la casa. Era una cosa gairebé prohibitiva, es feien les coses a poc a poc, amb seny. Si la casa es trigava a construir cinc anys no passava res. Avui es compra pis complet moblat i sense temor, ja ho pagarem, queden trenta anys. Es viu al dia al límit i potser veurem molta gent en les sales dels psicòlegs, perquè no aguanten  l'estrès de pagar un hipoteca, un cotxe, el darrer artilugi de la tecnologia o les vacances de cada any. Amb tantes preocupacions mols tindran que dormir amb pastilles mentre, algun  rodamón sense casa i sense hipoteca, dormirà plàcidament sota un pont. Els pisos a Espanya mai han baixat però ull que aquest ritme que es duu en el nou consumisme potser faran patir moltes famílies i es pot entrar en una catarsi necessària per a tornar a començar de nou sota un altre horitzó.Com és possible que pugin els preus dels pisos, l'euro, els aliments el petroli i hagi una per a poder aguantar això i molt mes. Crec que hem perdut una mica el seny, no toquem prou de pus a  terra però aquesta crisi que acaba de començar potser ens posarà cadascú en el nostre lloc. Jo sóc optimista, potser nosaltres no ho veurem però, al pas que anem, molts dels horts avui gairebé tots abandonats potser estaran, no sabem quan, altra vegada  conreats per de nous agricultors que diran, vull pau i una nova vida.

Gerro d'aigua freda quan salta la notícia de la regulació d'ocupació de 67 treballadors dels 320 de l'empresa Antaix en les dues indústries establertes, una a la nostra vila i l’altra a Amposta.

Una indústria de creixement imparable des dels anys 80 i que ara ha ensopegat (com tot el sector) amb diversos factors: crisi de consum, descens d'exportacions, nous competidors (entre ells el producte xinès) i sobretot la crisi de la construcció, que afecta molt el moble.

A pesar que els seus productes en el 2007 van sofrir una remodelació per a augmentar les vendes, s'han trobat amb la crisi que ha començat i que de moment no té data de recuperació exacta. En tots els sectors plouen males notícies com que aquest mes les vendes de cotxes han baixat un 30 %. Antaix ha pres una decisió no fàcil però tal vegada necessària per a sobreviure.

Una empresa que en dues dècades ha passat de no res a ser la número u d'aquestes comarques i capdavantera a Espanya, potser té una assignatura pendent en el moment de deixar a uns directius manejar-la i els seus propietaris tal vegada van confiar massa en ells. És difícil prendre decisions i ells la van prendre pel bé de l'empresa. I si hagués sortit bé....

Cal ser realistes, es presenten temps de canvis i les empreses que vulguin ser competitives i passar aquesta època de crisi hauran de ser imaginatives i valentes. De grans crisis, sempre n’han nascut grans imperis. Cal posar a les coses sentit comú, l'empresa ha de continuar la seva marxa i les decisions són per a salvar-la, mantenir-la i fer-la avançar.

També cal destacar que estem en un món global, on s'hi produeixen canvis molt ràpids. Ikea abans no era ningú a Espanya i ara és un gran competidor. Sóc positiu pel fet que, al nostre poble, en la indústria del moble, sempre s'han superat les crisis, i sempre hi ha hagut emprenedors que de no res han fet grans empreses com les que hi ha ara. Però també cal tocar de peus a terra, vénen tres anys durs per a una de les economies més endeutades del món, la nostra.

Sols puc dir que la cultura d'empreses petites i grans com les papereres, Bellaubi o Pamplona van deixar escola i van contribuir a fer de la Sénia el que és avui en dia. Gràcies a Antaix molta gent se n'ha vist beneficiada.

Ara arriben temps de canvi. És com quan tenim un refredat que hem de trobar medecines i especialistes per a diagnosticar i tirar endavant els canvis necessaris. Desitgem que aquesta empresa i tot el sector puguin sortir del sot de la crisi i tornar a ser empreses capdavanteres.

I tant de bo la malaurada falta de feina faci que treballadors valents emprenguin el camí de crear noves indústries.

 Recordo que fa uns anys vaig parlar amb un senyor de la Riba. La Sénia va ser una plaça paperera forta i en trobar-me amb algú de la Riba, era inevitable parlar de paper. Ell era un expert en aquests temes i em va donar la seva opinió del perquè les papereres de la Sénia havien tancat: “Una vegada vaig parlar amb un empresari de la Sénia i me va explicar que, entre setmana, se n’anava a veure l’òpera a Barcelona! Una fàbrica de paper no pot anar mai bé si l’empresari se’n va a veure l’òpera a Barcelona.” Se suposa que el Liceu no va tenir res a veure en el tancament de les dues papereres però sí, com me va explicar després, la falta de sacrifici i de voluntat per salvar una situació delicada del sector paperer en els anys 70 i 80.La Riba va tenir i té en el paper l’únic sector industrial i això els va obligar a lluitar per mantenir-lo, posant-hi sacrifici i idees, incorporant-hi nous productes, etc. En canvi, a la Sénia ja s’havia descobert que, amb la fabricació de mobles i pinzells, hi havia molt més camp per anar incorporant les iniciatives empresarials de la gent a causa de les possibilitats de mercat i de la poca inversió que es necessitava inicialment. El sacrifici segurament es va concentrar més en aquests sectors i les fàbriques de paper (herència dels àrabs i insígnia industrial del poble durant dècades) van tancar, es van malvendre i van deixar obsoleta l’enganxina que portàvem als cotxes que deia: “De la Sénia són excel·lents: paper, oli, mobles i pinzells”.Diuen que la crisi del moble sol arribar dos anys després de la que afecta la construcció perquè se suposa que els pisos que es venen necessiten un temps per omplir-se; però aquesta sembla que afectarà tots els sectors i en un temps rècord. L’especulació indecent que les oligarquies econòmiques estan fent de les matèries primeres unida a la més gran estafa a nivell mundial (o sigui globalitzada, com ha de ser en aquests temps que corren) made in USA en el sector financer, estan creant un horitzó d'incertesa realment preocupant.La cosa no pinta gens bé i segurament vindran temps difícils que obligaran a fer sacrificis, a prendre decisions d'aquestes que fan mal a l’estómac, a repensar tot de nou i a lluitar molt per trobar el camí de sortida que permeti superar la crisi. Com a la Riba als anys 70/80, ara el nostre sector principal és el moble, no tenim gaires altres opcions i no s’hi val a badar.Les crisis són com una malaltia que afecta els que tenen menys defenses. Com a la natura, elimina el dèbils i enforteix els que resisteixen. Esperem que la crisi que s’albira serveixi perquè les empreses en surtin reforçades i per continuar amb un sector del moble de referència arreu, com ha estat fins ara. Superada la crisi tindrem fàbriques fortes, amb futur, que permetin, fins i tot, que algun empresari pugui anar a veure -entre setmana- l’òpera a Barcelona, .