COLZE A COLZE

Un any més, els seniencs i les senienques es van bolcar a preparar la gran festa que, un mes abans, ja comencen en forma de preparació de plantilles o motlles del que serà la catifa de cada carrer.

Quan la Sénia desperta, quan surten les primeres llums del dia, el poble es dedica a preparar la gran festa. Els nens, els joves i gent de totes les edats es bolquen a adornar els dotze carrers del recorregut. Posen flors, serritja i “caragolillo” tenyits i, a poc a poc, van fent, amb amor, artesania i dedicació, les catifes. Els carrers no són carrers, són obres d'art. Deien que aquesta tradició pot desaparèixer, que els que fan els carrers són gent major però només de veure nens, nenes i adolescents com ajuden es constata que aquesta tradició no morirà mai.

A la tarda arriba l'apoteosi final, fotos i més fotos a la Verge: per una vegada a l''any la posen gairebé negra; després missa i processó. Autoritats, banda, nenes i nens de la comunió i la nostra Verge passejant  majestuosa al costat de la Confraria de les dones de Pallerols, que vesteixen amb les seves mantellines, “peinetes”, les seves teules, que dóna gust veure-les i admirar-les. Són la flor beneïda d'aquesta processó.

Els seniencs treuen els seus millors vestits per celebrar aquest dia, el millor dia de l'any. Aquest dia l'ambient del poble torna a ser el del poble d'abans, tots sortim al carrer com abans, a conviure amb els veïns fent catifes, a passejar pel poble per a veure els carrers adornats, a veure la tradició de la processó. És el moment màxim de convivència entre veïns.

Mirem la verge i ella a nosaltres, i un se sent l'orgullós de ser senienc escoltant la banda i passejant la nostra Verge. Hores després de la processó em trobo a una de les dones de la mantellina, em diu que de tan maques com anaven les haurien de treure a l'Interviu. Jo penso que sí, beneïdes com no per la Mare de Deu de Pallerols.

Aquests són dies de migracions a la muntanya per a gaudir el plaer oníric de trobar un rovelló rogent i formós amagat entre unes mates i al temps que mires de reüll i en veus un altre i un altre. Per això o per matar la frustració de no trobar-ne, mentre els altres en troben, gaudint de la natura i, davant de la impotència, fer us de tradicionals trucs com cantar cançonetes per veure un senyal com: “Mataparent, mataparentó dis-me on està el rovelló”

En els meus anys d’infantesa a Castell de Cabres, recordo que en aquesta temporada i havia una gran animadversió cap als que venien de la plana (per nosaltres eren de la plana tots els que venien de més avall de la Pola) a buscar rovellons. Recordo que els més bel·ligerants llençaven les ovelles el divendres i dissabte cap als pinars més  pròxims a la carretera amb la intenció que es mengessin i trepitgessin els bolets abans de l’arribada dels intrusos saquejadors.

Els més pràctics  intentaven buscar una solució que permetés treure rendiment dels visitants en base a fer vedats privats. La idea del vedat anava sorgint amb la mateixa força l'any de bona collita com es esvania els anys de seca.

Aquest problema entre la ciutat i el camp va ser provocats per la industrialització, la festa dels dissabtes i diumenges, els cotxes i les cistelles de rovellons immaculats estratègicament col·locats a la gasolinera de la Sénia per incitar al personal a consumir gasolina. Els 600, 2 CV i 4L envaien els boscos i els pobles trencant la tranquil·litat i la impertorbable rutina dels llogarencs.

Les reivindicacions de la gent de la serra es fonamentaven en base dues qüestions fonamentals i no faltades de raó:

El dret a la propietat amb frases similars a “I si nosaltres baixéssim i els collirem els raïms del seu hort els agradaria?. L’altre, més dramàtic, es sustentava sobre la dificultat de supervivència a la zona i podria ser un discurs similar a “Si una vegada que tenim una cosa per guanyar-nos la vida i venen vostès i ens la prenen, què hem de fer?

Les coses van anar com era previsible en aquella època, els de la serra no van poder sobreviure i van haver d’emigrar a la plana a guanyar-se la vida treballant a les fàbriques. Vam pasar a formar part del col·lectiu dels de “Per amunt”, vam integrar-nos i ara, quan hi han rovellons, agafem els cotxes a primera hora del matí per anar a buscar rovellons i envair la impertorbable rutina dels llogarencs.

Ara mentre busquem bolets ja no ens considerem uns intrusos i els pocs que queden al poble veuen en l’arribada dels rovelloners un forma de guanyar-se la vida a base de servir dinars i llogar cases.

Les coses canvien i ho fan ràpid. Curiosament el mateix l'artilugi de 4 rodes, quasi demoníac en altres temps, es ara la salvació de les economies de la serra i ja pocs se'n recorden que va ser la causa principal de la guerra del rovelló.

Un dels actes més antics de les nostres festes és el concurs de pintura, que ja porta 37 anys i que va crear el desaparegut Josep Maria Roca “ Doret”. Aquest senienc de la quinta del biberó va participar en la Guerra Civil en terres gironines, allí va conèixer la seva dona, que era molt maca, i van muntar dos negocis d'hostaleria. Es va fer amic de Dalí i d'altres pintors que anaven al seu restaurant on menjaven de vegades gratis a canvi d'un quadre; era generós pel seu caràcter senienc i per haver estat en un camp de concentració.

Un bon dia la seva dona li va dir: “Vés-te’n al teu poble i munta un restaurant perquè aquí sempre veig el calaix buit de diners, no cobres mai als pintors ni als que no són pintors”. Va tornar Doret a la Sénia i va muntar un restaurant en societat amb el senyor Pamplona. El Trull va ser un restaurant emblemàtic d'aquesta comarca i va tenir anys de molta fama. Un dia Dalí va ser amb Doret a recollir fòssils a Vilafranca per a fer uns rellotges de disseny i aquell dia va menjar al Trull.

El nostre amic Roca, que era un senienc autèntic, va ser fundador de lo Senienc i va crear la secció “Te'n Recordes” amb històries d'antany i amb la seva descripció tan detallada. Els anys i la vida el van fer tornar a Roses juntament amb la seva família i allí ens va deixar fa deu anys, però en el record segueix present cada any en aquest regal que ens va deixar: el concurs de pintura que ha continuat en el darrers temps Joan, l'actual propietari del Trull.

Dels 50 certàmens de pintura que se celebren a Catalunya, un dels més històrics és el de la nostra població. Cada any 40/50 pintors hi participen i ja n’hi ha d’autèntics històrics del certamen com el Serrat de Vic, que hi ha participat 37 vegades, o Rodes de Palafrugell, que ho ha fet 35. Han pintat la Sénia de tots els llocs i un any va pujar a la teulada del Trull a pintar. Avui hi ha llista d'espera per a poder patrocinar un premi on Mesegué o Guàrdia són dels històrics, juntament amb l'ajuntament, que s'ha bolcat sempre en aquest concurs.

Avui la Sénia té una petita pinacoteca dels quadres que no entren en premis, que no es venen o els pintors no recullen, aquests es podrien subhastar i florir per les cases de molts seniencs.

Una vegada a l'any, a les festes majors s’olora pintura; una vegada a l'any Doret ressuscita i vola per la Sénia, ens observa , entra en la cuina del Trull com fantasma, i Dalí toca algun pinzell d'un pintor perquè el quadre guanyador sigui més genuí. Ara, fent aquest article, encara me'n recordo de tu, a la vora del foc del restaurant, parlant de la teua vida i dels teus records. Gràcies, Doret, per deixar-nos aquest gran regal del concurs.

De Joans, Joseps i ases n'hi ha a totes les cases, resa la dita popular catalana que, tot i el doble significat pejoratiu que es pot endevinar en la paraula ase, dóna una idea de la quantitat de rucs que hi havia a les cases en altres temps. Malgrat el gran menyspreu que la cultura popular assigna a aquest animal com a cabut, amb poc seny i poc manejable, el ruc va esdevindre en un temps l'animal indispensable per a la majoria de cases rurals i masos.

També al nostre poble passava així i per això va ser un animal complementari a les curses de cavalls que històricament s'han fet a la Sénia, fins que, per l'arribada de la maquinària agrícola, van anar desapareixent de les cases i també, com és lògic, de les curses de cavalls.

Cap als anys 90 es va pensar que es podrien recuperar les corregudes de burros com a element animador de la festa. La idea va ser de Celso i va ser ell el que ens va impulsar a iniciar una peregrinació per totes les fires, masos i tractants d'animals que hi ha per tota la comarca. No hi havia burros i només les preguntes constants i reiterades ens van anar donant pistes d'on en podríem trobar.

Una vegada localitzats els animals, calia involucrar colles perquè els portessin i moltes van respondre positivament. Es va posar tot en marxa però, llavors, es va decidir fer-les a un altre lloc per no afectar els cavalls. Sigui com sigui, es va encetar la cosa i les corregudes de burros van tenir un èxit  suficientment important com perquè continuessin.

Salvades algunes traves, com una infundada denúncia per maltractaments als animals, les corregudes de burros s'han mantingut i cada any han anat creixent en nombre de colles. Han donat una possibilitat de festa als més joves i crec que, amb la gimcana, és el que més ha fet moure més els joves a les festes. Ara, després de 12 anys, s'ha demostrat que no desmereixen les curses de cavalls i que, més que competència, són un complement perfecte per a fer més gran la festa i portar gent al poble.

Després d'aquests anys ja es disposa de dades interessants a tenir en compte com què van iniciar les corregudes 8 colles de les que ara en queden 4, cada any s'han incorporat i esborrat colles però la crescuda ha estat constant fins les 17 que són ara. S'han fet 72 corregudes i hi ha un ase que les ha fet totes fins ara. Abans s'havien de llogar tots els animals, ara tots els burros estan al poble el que ha contribuït a la recuperació i contacte de la gent com passava abans.

Però res d'això hauria estat així sense la dedicació, les ganes, la il·lusió que ha transmès a les colles Celso Pla, iniciador i mantenidor incansable d'aquestes corregudes. La seva tenacitat i constància han fet de les corregudes el que són avui