COLZE A COLZE

 Vam aprofitar l'estada de Joaquim Celma al poble per fer un passeig pel nostre cementiri i així trobar inspiració per poder fer un article que parli de la mort i de com s'afronta en la nostra cultura. Caminant per entre els carrers de nínxols a l'aixopluc dels xiprers, ens anem adonant de la importància del cementiri en el que és la cultura i la història del poble. Les fotos dels veïns finats en ells marbres brillants permeten recordar-los després de molts anys, fer arbres genealògics de famílies complertes i mantenen viu el record tan necessari per a les cultures. Mentre la carn es va consumint en l'interior del nínxols, l'ànima roman en forma de fotografies i recordatoris en cada racó del cementiri. Potser hi farien falta més epitafis, aquestes peces úniques, imaginatives i breus que, amb poques paraules, completen la historia i la forma de ser de la persona. A Romania, a la província de Mara Mures, hi ha el que anomenen el cementiri alegre, conegut per la seva forma original d'homenatjar els morts amb escultures de colors verd, blau i vermell. Però sobretot és conegut pels seus epitafis que, amb poemes imaginatius, sempre prou respectuosos, descriuen amb una fina ironia les circumstàncies en què el finat ha deixat d'existir. De tots els que he revisat d'aquest cementiri, n'he seleccionat un que traduït seria més o menys així: “Aquí descansa la meva sogra; si hagués viscut un any més, jo ocuparia el seu lloc”. Un altre epitafi famós al món és el que diuen que té Grouxo Marx: ”Perdonin que no m'aixequi”. Només el cementiri dóna testimoni del fet tràgic però ineludible de la mort. Nosaltres en general, tendim a allunyar aquest fet de les vides i això passa cada vegada més: estem canviant la cerimònia íntima de les vetlles a casa per la comoditat dels tanatoris. I ens fa tanta por aquest fet que fins i tot som reticents, com passa ara, a tenir els tanatoris prop de casa. Però la mort forma part de la vida. Crec que una persona no és completament adulta fins que no enterra un dels seus, fins que no passa aquesta prova final de maduresa en l’existència. La tragèdia fa rebrotar els sentiments i poder atendre una persona, tindre’n cura, veure-la morir i enterrar-la és segurament la prova més gran d'amor que es pot donar a un ésser estimat. Mario Benedetti defineix la vida com un parèntesi entre dos no-res. Nosaltres, mentre esperem la sentència de mort que el destí ens té preparada des del mateix dia que naixem, anem omplint aquest parèntesi de vivències que vam formant la nostra història i la de la nostra comunitat. I moltes vegades hi posem massa problemes i angoixes, que no caldrien per un període que sempre sol esdevindre massa curt.

El primer cementeri que hi hagué al nostre poble va estar al costat de l'església i després es va instal•lar a la Clotada, al lloc on després hi va haver l'escorxador, que es va fer una vegada es va traslladar al lloc on està ara al 1908. Fins fa poc hi havia dos cementiris, un a la vora de l'altre, el segon era per als que s'havien suïcidat o no havien estat batejats. Es dóna la curiositat que el camí del cementeri, a l'època de la República, el van arreglar els rics a pic i pala sota les ordres de les autoritats del moment i que els pins del camí els van plantar 14 voluntaris a jornal de vila després d'arribada la democràcia. El mes de novembre té una data en què els seniencs visitem els de més enllà, els nostres parents i veïns que descansen allí en pau. És clar que els que utilitzen crematoris i s'apunten a la modernitat perden l'oportunitat que els seus parents i veïns els resin i els parlin, i també que puguin veure tota la història de la nissaga familiar en un nínxol. Jo tinc un veí a Mèxic que volia tant la seva dona que dorm amb les cendres de la seva difunta al llit cada nit, i una veïna molt manaire que ja avisa el seu marit, mig de veres i mig en broma, que si quan es mor ell es torna a casar, “resucitaré y te mataré”. Y és que a això de la mort a cada lloc li donen un sentit diferent. A Mèxic, el dia dels difunts esdevé quasi com una festa i fins i tot porten el menjar favorit al difunt o familiar estimat. Un dia, un altre veí em contava que a la seva família no es parlen i que només feien les paus als enterraments i després continuaven sense dirigir-se la paraula, fins que un dia una persona va dir: “ja està be, o ens parlem sempre o no ens parlem mai!” Una altra dona me contà que dos cosins no es van tractar mai i el dia de la seva mort el destí va voler que els nínxols quedessin cara a cara. Quan mor algú tothom en parla bé: “Que bona persona que era”, “quina llàstima” i, a la millor, en vida l'hem posada de volta i mitja. Ai! Que poc justos que som! Per què no reconeixem en vida que tots som com som, bones persones? Per què no ens donem més petons i abraçades? Els fets més importants de la vida com el naixement, la comunió o la boda són una festa; i per què els funerals no haurien de ser igual? Fins algun mort ressuscitaria amb tant de xivarri. Amb el meu company de ploma, Manel Vinyals, vam visitar, per inspirar-nos millor, el cementiri el passat mes de setembre i vam veure el gran disseny de nínxols dels anys 20, 30, etc. Caminant ens van adonar que els familiars dels dos estan separats només per una columna de nínxols. Això és una bona notícia per als lectors de Lo Senienc perquè, quan morim, com que estarem tan junts, podrem escriure cada dia des del cel.