Administra el teu Bloc

Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis


Arxiu: Gener 2009

NOS HEMOS TRASLADO VISITEN EL NUEVO BLOG

joaquin-manolo 23/01/2009 @ 19:34

NUEVA DIRECCION

http://colzeacolze.blogspot.com/

VISITEN UN NUEVO BLOG

http://laseniaactualidad.blogspot.com/

 

EDUCACIÓ I VALORS

joaquin-manolo 23/01/2009 @ 19:33
  En uns temps en què l'educació, l’ètica i els valors estan en declivi, hom recorda amb enyor aquells temps, als anys trenta, en què a les escoles primer els mestres ensenyaven l’educació i després altres ensenyaments.
Avui, a les grans ciutats, molts mestres tenen por d'anar a les escoles pel comportament d'alguns alumnes; avui alguns pares són amenaçats pels seus fills a les seves pròpies cases; avui la nova joventut, quan a prou penes  porta un euro a casa, ja té cotxe, mòbil, ordinador. Les noves generacions dels pares els ho donen tot, als seus fills, perquè els anteriors pares els van oferir el que ells no van poder tenir i així estem formant una societat, uns fills que aviat no reconeixerem. M'expliquen que en algunes cases de la Sénia ja han posat fre: si volen diners, s’hauran de buscar un treball.
L’educació comença a casa, a la llar; els mestres fan el que poden.
 I, parlant d'aquests, avui els parlaré de Maria Serra, una mestra que avui té 101 anys. A aquesta, sola en una residència de Barcelona, no li queda família, sols els records de quan amb vint anys exercia a la Sénia, quan es van inaugurar les escoles als anys trenta.
Eren anys de pobresa , els nens anaven a ajudar els seus pares a recollir olives i a la nit estudiaven uns amb les monges, uns altres amb els mestres Escoda o Carbó. Aquest darrer els llegia cada dia unes pàgines del Quixot.. Amb l'arribada de l'estiu, molts que no podien anar a l'escola recuperaven tot l'any. Marcel·lí Domingo, un ministre de Tortosa, va posar en marxa moltes escoles a Catalunya i una d'elles a la nostra vila.  Prop de 200 nens i nenes van estrenar unes escoles amb uns mestres com Don Patricio, Celma, Angeles, Asuncion i Maria, que van ser alguns dels iniciadors.
 Maria arriba de la seua Barcelona, on la seva família regentava una pastisseria. Era estricta, tenia bons estudis, tots els alumnes que encara viuen la recorden amb afecte i els que ja han mort ressusciten una mica quan recorden la seva semblança. Primer es va instal·lar en una fonda i després amb una noia. Tan fadrina no podia estar sola; va venir una iaia de Barcelona per fer-li companyia. A pesar de deixar d'exercir a la Sénia, la família va comprar el que va ser la casa del Rufi, coneguda com una casa de barrets, que era l’última casa del poble, per a estiuejar (actualment, Taller Salvador). Es va fer amiga de molta gent i va tenir diverses amigues, entre elles la famosa Matilde. Avui Maria, la mestra que va complir més de cent anys, és la persona de més edat que va ser testimoni de la inauguració de les primeres escoles. Avui aquestes estan intactes, tan belles com el dia que van ser enllumenades, els diem les escoles velles però, després de la remodelació, estan tan meravelloses que sembla que per a elles no ha passat l'edat. Avui, a la nostra vila, hi ha a prop de 100 mestres i 1000 alumnes entre l'escoles i l'institut; avui la Sénia viu un canvi de les noves joventuts que van pel seu camí, però potser tornar als valors d'abans seria com retrobar-nos a nosaltres mateixos i traslladar-los a aquests adolescents, molts dels quals ho tenen tot i els falta el més important: l’educació d’antany.   



FRASE A DESTACAR:  Les noves generacions dels pares els ho donen tot, als seus fills, perquè els anteriors pares els van oferir el que ells no van poder tenir

L'EFECTE XAMPANY

joaquin-manolo 23/01/2009 @ 19:32

  Parlar sobre l'anomenada crisi en l'educació a Catalunya té per a mi dos riscos: el de dir alguna bajanada per no conèixer bé el tema i el de pensar, per qüestions d'edat, que abans tot era millor. Correré el primer risc i potser desmitificaré el segon. Darrerament, en les converses que escolto quan estic amb algun professor, hi ha la preocupació per l’educació dels nens. Segons sembla, hi ha una certa permissivitat i deixadesa dels pares a l’hora d’educar els seus fills pensant que a l’escola ho arreglaran tot. Aquest sentiment s’encaixa amb la idea general que tenim darrerament de pensar que les institucions ens ho han d’arreglar tot, i potser sigui així en alguns casos però en altres toca implicar-s’hi. En l’educació, la més gran inversió de futur de la nostra societat, està clar, tots els esforços són pocs i ningú no pot desdir-se de la seva responsabilitat. També noto un altre debat sobre els càstigs: Con han de ser?, Qui els ha de posar?, etc. Recordo que quan nosaltres anàvem a l’escola (de l’època franquista), el càstig/tortura era una pràctica habitual, les bufetades, clatellades i reglades solien repartir-se quasi cada dia, de forma molt aleatòria i per motius molt diversos. El càstig més remarcable era quan s’agafava el nen per les orelles, se l’aixecava a l’aire i quan baixava se li feien esclatar les dues mans a les galtes. Era una operació delicada perquè es podia produir l’esgellada de les orelles, provocant desagradables taques de sang, i després per l’habilitat que requeria per deixar el nen, obrir les mans i pegar la doble bufetada abans que arribés al terra. Tot i la complicació, hi havia algun professor que ho feia força bé perquè hi estava molt avesat. (Demano comprensió per la ironia -necessària- amb què he tractat un tema tan cruel.) El càstig era inhumà però, normalment no dèiem res a casa, perquè podríem rebre un altre càstig no desitjat i normalment optàvem per una actitud de supervivència a l’escola. Els nostres pares havien donat un xec en blanc als professors perquè fessin el que fes falta perquè pugéssim rectes. Rectes potser sí que hi vam pujar, i amb les orelles una mica estirades, també. 

Ara ens n’hem anat, potser, a l’altra banda i del xec en blanc hem passat a donar sempre la raó al fill. Per molt que siguem liberals, l’educació necessita repressió; el que tal vegada cal decidir és quina ha de ser la repressió.

 Els sociòlegs fan una comparació que anomenen efecte xampany per a descriure quan una societat reprimida pot finalment assolir la llibertat: Com quan obres una ampolla de xampany, el tap esclata i surt tota la bromera, amb les llibertats potser ens ha passat el mateix i ara se’ns ha quedat l’ampolla mig buida. Només trobant el terme mitjà és com podrem anar omplint-la un altre cop.

NOS HEMOS TRASLADADO

joaquin-manolo 13/01/2009 @ 02:23

NUEVA DIRECCION

http://colzeacolze.blogspot.com/

VISITEN UN NUEVO BLOG

http://laseniaactualidad.blogspot.com/