COLZE A COLZE

Un any més, els seniencs i les senienques es van bolcar a preparar la gran festa que, un mes abans, ja comencen en forma de preparació de plantilles o motlles del que serà la catifa de cada carrer.

Quan la Sénia desperta, quan surten les primeres llums del dia, el poble es dedica a preparar la gran festa. Els nens, els joves i gent de totes les edats es bolquen a adornar els dotze carrers del recorregut. Posen flors, serritja i “caragolillo” tenyits i, a poc a poc, van fent, amb amor, artesania i dedicació, les catifes. Els carrers no són carrers, són obres d'art. Deien que aquesta tradició pot desaparèixer, que els que fan els carrers són gent major però només de veure nens, nenes i adolescents com ajuden es constata que aquesta tradició no morirà mai.

A la tarda arriba l'apoteosi final, fotos i més fotos a la Verge: per una vegada a l''any la posen gairebé negra; després missa i processó. Autoritats, banda, nenes i nens de la comunió i la nostra Verge passejant  majestuosa al costat de la Confraria de les dones de Pallerols, que vesteixen amb les seves mantellines, “peinetes”, les seves teules, que dóna gust veure-les i admirar-les. Són la flor beneïda d'aquesta processó.

Els seniencs treuen els seus millors vestits per celebrar aquest dia, el millor dia de l'any. Aquest dia l'ambient del poble torna a ser el del poble d'abans, tots sortim al carrer com abans, a conviure amb els veïns fent catifes, a passejar pel poble per a veure els carrers adornats, a veure la tradició de la processó. És el moment màxim de convivència entre veïns.

Mirem la verge i ella a nosaltres, i un se sent l'orgullós de ser senienc escoltant la banda i passejant la nostra Verge. Hores després de la processó em trobo a una de les dones de la mantellina, em diu que de tan maques com anaven les haurien de treure a l'Interviu. Jo penso que sí, beneïdes com no per la Mare de Deu de Pallerols.

Aquests són dies de migracions a la muntanya per a gaudir el plaer oníric de trobar un rovelló rogent i formós amagat entre unes mates i al temps que mires de reüll i en veus un altre i un altre. Per això o per matar la frustració de no trobar-ne, mentre els altres en troben, gaudint de la natura i, davant de la impotència, fer us de tradicionals trucs com cantar cançonetes per veure un senyal com: “Mataparent, mataparentó dis-me on està el rovelló”

En els meus anys d’infantesa a Castell de Cabres, recordo que en aquesta temporada i havia una gran animadversió cap als que venien de la plana (per nosaltres eren de la plana tots els que venien de més avall de la Pola) a buscar rovellons. Recordo que els més bel·ligerants llençaven les ovelles el divendres i dissabte cap als pinars més  pròxims a la carretera amb la intenció que es mengessin i trepitgessin els bolets abans de l’arribada dels intrusos saquejadors.

Els més pràctics  intentaven buscar una solució que permetés treure rendiment dels visitants en base a fer vedats privats. La idea del vedat anava sorgint amb la mateixa força l'any de bona collita com es esvania els anys de seca.

Aquest problema entre la ciutat i el camp va ser provocats per la industrialització, la festa dels dissabtes i diumenges, els cotxes i les cistelles de rovellons immaculats estratègicament col·locats a la gasolinera de la Sénia per incitar al personal a consumir gasolina. Els 600, 2 CV i 4L envaien els boscos i els pobles trencant la tranquil·litat i la impertorbable rutina dels llogarencs.

Les reivindicacions de la gent de la serra es fonamentaven en base dues qüestions fonamentals i no faltades de raó:

El dret a la propietat amb frases similars a “I si nosaltres baixéssim i els collirem els raïms del seu hort els agradaria?. L’altre, més dramàtic, es sustentava sobre la dificultat de supervivència a la zona i podria ser un discurs similar a “Si una vegada que tenim una cosa per guanyar-nos la vida i venen vostès i ens la prenen, què hem de fer?

Les coses van anar com era previsible en aquella època, els de la serra no van poder sobreviure i van haver d’emigrar a la plana a guanyar-se la vida treballant a les fàbriques. Vam pasar a formar part del col·lectiu dels de “Per amunt”, vam integrar-nos i ara, quan hi han rovellons, agafem els cotxes a primera hora del matí per anar a buscar rovellons i envair la impertorbable rutina dels llogarencs.

Ara mentre busquem bolets ja no ens considerem uns intrusos i els pocs que queden al poble veuen en l’arribada dels rovelloners un forma de guanyar-se la vida a base de servir dinars i llogar cases.

Les coses canvien i ho fan ràpid. Curiosament el mateix l'artilugi de 4 rodes, quasi demoníac en altres temps, es ara la salvació de les economies de la serra i ja pocs se'n recorden que va ser la causa principal de la guerra del rovelló.

Un dels actes més antics de les nostres festes és el concurs de pintura, que ja porta 37 anys i que va crear el desaparegut Josep Maria Roca “ Doret”. Aquest senienc de la quinta del biberó va participar en la Guerra Civil en terres gironines, allí va conèixer la seva dona, que era molt maca, i van muntar dos negocis d'hostaleria. Es va fer amic de Dalí i d'altres pintors que anaven al seu restaurant on menjaven de vegades gratis a canvi d'un quadre; era generós pel seu caràcter senienc i per haver estat en un camp de concentració.

Un bon dia la seva dona li va dir: “Vés-te’n al teu poble i munta un restaurant perquè aquí sempre veig el calaix buit de diners, no cobres mai als pintors ni als que no són pintors”. Va tornar Doret a la Sénia i va muntar un restaurant en societat amb el senyor Pamplona. El Trull va ser un restaurant emblemàtic d'aquesta comarca i va tenir anys de molta fama. Un dia Dalí va ser amb Doret a recollir fòssils a Vilafranca per a fer uns rellotges de disseny i aquell dia va menjar al Trull.

El nostre amic Roca, que era un senienc autèntic, va ser fundador de lo Senienc i va crear la secció “Te'n Recordes” amb històries d'antany i amb la seva descripció tan detallada. Els anys i la vida el van fer tornar a Roses juntament amb la seva família i allí ens va deixar fa deu anys, però en el record segueix present cada any en aquest regal que ens va deixar: el concurs de pintura que ha continuat en el darrers temps Joan, l'actual propietari del Trull.

Dels 50 certàmens de pintura que se celebren a Catalunya, un dels més històrics és el de la nostra població. Cada any 40/50 pintors hi participen i ja n’hi ha d’autèntics històrics del certamen com el Serrat de Vic, que hi ha participat 37 vegades, o Rodes de Palafrugell, que ho ha fet 35. Han pintat la Sénia de tots els llocs i un any va pujar a la teulada del Trull a pintar. Avui hi ha llista d'espera per a poder patrocinar un premi on Mesegué o Guàrdia són dels històrics, juntament amb l'ajuntament, que s'ha bolcat sempre en aquest concurs.

Avui la Sénia té una petita pinacoteca dels quadres que no entren en premis, que no es venen o els pintors no recullen, aquests es podrien subhastar i florir per les cases de molts seniencs.

Una vegada a l'any, a les festes majors s’olora pintura; una vegada a l'any Doret ressuscita i vola per la Sénia, ens observa , entra en la cuina del Trull com fantasma, i Dalí toca algun pinzell d'un pintor perquè el quadre guanyador sigui més genuí. Ara, fent aquest article, encara me'n recordo de tu, a la vora del foc del restaurant, parlant de la teua vida i dels teus records. Gràcies, Doret, per deixar-nos aquest gran regal del concurs.

De Joans, Joseps i ases n'hi ha a totes les cases, resa la dita popular catalana que, tot i el doble significat pejoratiu que es pot endevinar en la paraula ase, dóna una idea de la quantitat de rucs que hi havia a les cases en altres temps. Malgrat el gran menyspreu que la cultura popular assigna a aquest animal com a cabut, amb poc seny i poc manejable, el ruc va esdevindre en un temps l'animal indispensable per a la majoria de cases rurals i masos.

També al nostre poble passava així i per això va ser un animal complementari a les curses de cavalls que històricament s'han fet a la Sénia, fins que, per l'arribada de la maquinària agrícola, van anar desapareixent de les cases i també, com és lògic, de les curses de cavalls.

Cap als anys 90 es va pensar que es podrien recuperar les corregudes de burros com a element animador de la festa. La idea va ser de Celso i va ser ell el que ens va impulsar a iniciar una peregrinació per totes les fires, masos i tractants d'animals que hi ha per tota la comarca. No hi havia burros i només les preguntes constants i reiterades ens van anar donant pistes d'on en podríem trobar.

Una vegada localitzats els animals, calia involucrar colles perquè els portessin i moltes van respondre positivament. Es va posar tot en marxa però, llavors, es va decidir fer-les a un altre lloc per no afectar els cavalls. Sigui com sigui, es va encetar la cosa i les corregudes de burros van tenir un èxit  suficientment important com perquè continuessin.

Salvades algunes traves, com una infundada denúncia per maltractaments als animals, les corregudes de burros s'han mantingut i cada any han anat creixent en nombre de colles. Han donat una possibilitat de festa als més joves i crec que, amb la gimcana, és el que més ha fet moure més els joves a les festes. Ara, després de 12 anys, s'ha demostrat que no desmereixen les curses de cavalls i que, més que competència, són un complement perfecte per a fer més gran la festa i portar gent al poble.

Després d'aquests anys ja es disposa de dades interessants a tenir en compte com què van iniciar les corregudes 8 colles de les que ara en queden 4, cada any s'han incorporat i esborrat colles però la crescuda ha estat constant fins les 17 que són ara. S'han fet 72 corregudes i hi ha un ase que les ha fet totes fins ara. Abans s'havien de llogar tots els animals, ara tots els burros estan al poble el que ha contribuït a la recuperació i contacte de la gent com passava abans.

Però res d'això hauria estat així sense la dedicació, les ganes, la il·lusió que ha transmès a les colles Celso Pla, iniciador i mantenidor incansable d'aquestes corregudes. La seva tenacitat i constància han fet de les corregudes el que són avui

  No recordo que mai hagi viscut un moment d'èxtasi col·lectiu com el que veig en els meus conciutadans cada cop que guanya el seu equip de futbol. Només una vegada vaig notar alguna cosa semblant al clímax en el partit que va jugar el Barça contra el Goteborg i on, després d'anar perdent 3 a 0, van remuntar amb 3 gols de Pitxi Alonso (el de Benicarló) i amb una tanda de penals que encara avui es recorda. Recordo que al bar, després de la tensió, es va produir un ambient d’eufòria, de nirvana col·lectiu, que va esclatar quan Urruti parava el darrer penal. Puyal repetia apassionadament “Urruti, t'estimo!” i tots nosaltres hauríem travessat la pantalla per abraçar-lo i petonejar-lo.No he aconseguit altres experiències similars, però, no obstant això, he de reconèixer que puc estar-me hores i hores mirant com una colla d'homes amb pantaló curt peguen puntades de peu a una pilota per intentar que entri entre 3 pals blancs, mentre una altra colla d'homes igualment abillats repeteixen les accions dels primers per evitar que entri. Segurament ho faig per veure si sóc capaç de trobar una llum que em permeti superar la meva frigidesa futbolera.He vist, a la recent Eurocopa, enfrontar-se països entre ells amb l'única arma possible de la pilota de cuir. Afortunadament, Europa ja no té guerres, però sí que té el futbol, on es poden dirimir tots els greuges que la història ha anat deixant al pou de la memòria. Els herois nacionals d'abans ho eren, molts, a partir de fetes bèl·liques que avui serien de dubtosa moralitat. Ara els herois són els esportistes, els que amb una actitud pacífica es guanyen el cor de la gent. Si necessitem herois, molt millor aquests que no els d'abans.I aquí, el futbol, sembla la medicina ideal per a solucionar la majoria de problemes. El progressisme, que tant el va criticar per considerar-lo la fórmula magistral, l'elixir que donava vida a la dictadura, ara l'abraça ansiosament com a bàlsam miraculós per a calmar els dolors de la crisi. I en els que semblen moments baixos de la unitat nacional, tenim la Viagra futbolera: es potencia la selecció nacional, s'apel·la a l'orgull patri i al poder del mascle hispànic; la selecció guanya i tothom surt al carrer enfervorit, tirant petards i cridant viva Espanya.Els romans ja deien que el poble el que vol és pa i circ; nosaltres, que tenim el pa més o menys solucionat, necessitem el circ del futbol. I és que, potser li estic pegant massa voltes: al final el futbol és un joc i segurament poca cosa més. Un joc que té la virtut d'il·lusionar a la gent, de  provocar aquesta trempera col·lectiva que ens engresca en la vida. Fins al mes que ve.

 Fins fa poc Espanya ha estat el primer país del món en consum de ciment, s'han construït en els darrers anys gairebé les mateixes cases que als Estats Units. Mentre   a Alemanya els compradors eren un 20 % i la resta llogava, aquí era tot el contrari; el 80 % eren compradors i d'aquests, a Madrid, la meitat ho feien per a especular comprant ara i tornar a vendre molt més car. El boom del maó ha explotat i ja no es venen pisos com abans. Hi ha alguna cosa que no quadra: si avui es pot comprar un apartament de luxe de dos dormitoris en els Alps Suïssos per 180.000 euros, com és possible que aquí, els pisos, siguin més cars  si els salaris que tenim son la tercera part.  Jo tinc a Puebla, la tercera ciutat de Mèxic, un pis que dona als dos carrers de la plaça principal que va costar fa tres anys l'equivalent a 20,000 € i els preus es mantenen semblants en l'actualitat. A pesar que els sous sous a Mèxic són una tercera part dels nostres, la gent paga molt menys per l'habitatge i amés tenen el super-avantatge  quan se'ls descompta de la nòmina cada mes l'import del préstec per a la casa i a un interès molt bo.Espanya, Noruega i Estats Units són els països que mai han baixat el preu dels pisos mentre altres com Japó, per l'esclat de la bombolla immobiliària, porten una dècada  sense recupera encara la seva economia. Aquí, mentre el govern ara vol promoure construir habitatges oficials quan hi ha mes d'un milió d'habitatges sense vendre. Aquestes són unes dades reals d'una especulació permesa pels mateixos compradors que adquirien pisos als preus que demanaven els venedors i no pensaven que una hipoteca de trenta anys o més, és gairebé mitja vida. Avui hi ha persones que fan miracles, per a poder pagar un pis han de tenir dos treballs, el normal i el de cap de setmana i, a les capitals, amés llogar alguna habitació. En els cinquanta i seixanta quan un es casava es posava a viure a casa dels pares o sogres, a poc a poc s'anava fent la casa, demanar algun crèdit tal i com s'anava construint la casa. Era una cosa gairebé prohibitiva, es feien les coses a poc a poc, amb seny. Si la casa es trigava a construir cinc anys no passava res. Avui es compra pis complet moblat i sense temor, ja ho pagarem, queden trenta anys. Es viu al dia al límit i potser veurem molta gent en les sales dels psicòlegs, perquè no aguanten  l'estrès de pagar un hipoteca, un cotxe, el darrer artilugi de la tecnologia o les vacances de cada any. Amb tantes preocupacions mols tindran que dormir amb pastilles mentre, algun  rodamón sense casa i sense hipoteca, dormirà plàcidament sota un pont. Els pisos a Espanya mai han baixat però ull que aquest ritme que es duu en el nou consumisme potser faran patir moltes famílies i es pot entrar en una catarsi necessària per a tornar a començar de nou sota un altre horitzó.Com és possible que pugin els preus dels pisos, l'euro, els aliments el petroli i hagi una per a poder aguantar això i molt mes. Crec que hem perdut una mica el seny, no toquem prou de pus a  terra però aquesta crisi que acaba de començar potser ens posarà cadascú en el nostre lloc. Jo sóc optimista, potser nosaltres no ho veurem però, al pas que anem, molts dels horts avui gairebé tots abandonats potser estaran, no sabem quan, altra vegada  conreats per de nous agricultors que diran, vull pau i una nova vida.

Gerro d'aigua freda quan salta la notícia de la regulació d'ocupació de 67 treballadors dels 320 de l'empresa Antaix en les dues indústries establertes, una a la nostra vila i l’altra a Amposta.

Una indústria de creixement imparable des dels anys 80 i que ara ha ensopegat (com tot el sector) amb diversos factors: crisi de consum, descens d'exportacions, nous competidors (entre ells el producte xinès) i sobretot la crisi de la construcció, que afecta molt el moble.

A pesar que els seus productes en el 2007 van sofrir una remodelació per a augmentar les vendes, s'han trobat amb la crisi que ha començat i que de moment no té data de recuperació exacta. En tots els sectors plouen males notícies com que aquest mes les vendes de cotxes han baixat un 30 %. Antaix ha pres una decisió no fàcil però tal vegada necessària per a sobreviure.

Una empresa que en dues dècades ha passat de no res a ser la número u d'aquestes comarques i capdavantera a Espanya, potser té una assignatura pendent en el moment de deixar a uns directius manejar-la i els seus propietaris tal vegada van confiar massa en ells. És difícil prendre decisions i ells la van prendre pel bé de l'empresa. I si hagués sortit bé....

Cal ser realistes, es presenten temps de canvis i les empreses que vulguin ser competitives i passar aquesta època de crisi hauran de ser imaginatives i valentes. De grans crisis, sempre n’han nascut grans imperis. Cal posar a les coses sentit comú, l'empresa ha de continuar la seva marxa i les decisions són per a salvar-la, mantenir-la i fer-la avançar.

També cal destacar que estem en un món global, on s'hi produeixen canvis molt ràpids. Ikea abans no era ningú a Espanya i ara és un gran competidor. Sóc positiu pel fet que, al nostre poble, en la indústria del moble, sempre s'han superat les crisis, i sempre hi ha hagut emprenedors que de no res han fet grans empreses com les que hi ha ara. Però també cal tocar de peus a terra, vénen tres anys durs per a una de les economies més endeutades del món, la nostra.

Sols puc dir que la cultura d'empreses petites i grans com les papereres, Bellaubi o Pamplona van deixar escola i van contribuir a fer de la Sénia el que és avui en dia. Gràcies a Antaix molta gent se n'ha vist beneficiada.

Ara arriben temps de canvi. És com quan tenim un refredat que hem de trobar medecines i especialistes per a diagnosticar i tirar endavant els canvis necessaris. Desitgem que aquesta empresa i tot el sector puguin sortir del sot de la crisi i tornar a ser empreses capdavanteres.

I tant de bo la malaurada falta de feina faci que treballadors valents emprenguin el camí de crear noves indústries.

 Recordo que fa uns anys vaig parlar amb un senyor de la Riba. La Sénia va ser una plaça paperera forta i en trobar-me amb algú de la Riba, era inevitable parlar de paper. Ell era un expert en aquests temes i em va donar la seva opinió del perquè les papereres de la Sénia havien tancat: “Una vegada vaig parlar amb un empresari de la Sénia i me va explicar que, entre setmana, se n’anava a veure l’òpera a Barcelona! Una fàbrica de paper no pot anar mai bé si l’empresari se’n va a veure l’òpera a Barcelona.” Se suposa que el Liceu no va tenir res a veure en el tancament de les dues papereres però sí, com me va explicar després, la falta de sacrifici i de voluntat per salvar una situació delicada del sector paperer en els anys 70 i 80.La Riba va tenir i té en el paper l’únic sector industrial i això els va obligar a lluitar per mantenir-lo, posant-hi sacrifici i idees, incorporant-hi nous productes, etc. En canvi, a la Sénia ja s’havia descobert que, amb la fabricació de mobles i pinzells, hi havia molt més camp per anar incorporant les iniciatives empresarials de la gent a causa de les possibilitats de mercat i de la poca inversió que es necessitava inicialment. El sacrifici segurament es va concentrar més en aquests sectors i les fàbriques de paper (herència dels àrabs i insígnia industrial del poble durant dècades) van tancar, es van malvendre i van deixar obsoleta l’enganxina que portàvem als cotxes que deia: “De la Sénia són excel·lents: paper, oli, mobles i pinzells”.Diuen que la crisi del moble sol arribar dos anys després de la que afecta la construcció perquè se suposa que els pisos que es venen necessiten un temps per omplir-se; però aquesta sembla que afectarà tots els sectors i en un temps rècord. L’especulació indecent que les oligarquies econòmiques estan fent de les matèries primeres unida a la més gran estafa a nivell mundial (o sigui globalitzada, com ha de ser en aquests temps que corren) made in USA en el sector financer, estan creant un horitzó d'incertesa realment preocupant.La cosa no pinta gens bé i segurament vindran temps difícils que obligaran a fer sacrificis, a prendre decisions d'aquestes que fan mal a l’estómac, a repensar tot de nou i a lluitar molt per trobar el camí de sortida que permeti superar la crisi. Com a la Riba als anys 70/80, ara el nostre sector principal és el moble, no tenim gaires altres opcions i no s’hi val a badar.Les crisis són com una malaltia que afecta els que tenen menys defenses. Com a la natura, elimina el dèbils i enforteix els que resisteixen. Esperem que la crisi que s’albira serveixi perquè les empreses en surtin reforçades i per continuar amb un sector del moble de referència arreu, com ha estat fins ara. Superada la crisi tindrem fàbriques fortes, amb futur, que permetin, fins i tot, que algun empresari pugui anar a veure -entre setmana- l’òpera a Barcelona, .

 Fa uns anys pujava en taxi de Vinaròs i el conductor em deia: - En aquest poble hi ha molts diners, quantes fabriques hi ha? . - Hi ha fabriques , indústries, empresaris, mansions que semblen les cases de les estrelles de Hol•lywood, famílies que tenen un segona casa en Peníscola, Vinaròs o altra població costanera. Em consta que són mes de 150. Fa anys , dècades, des que Franco vivia es diu la mateixa frase "Això del moble petarà”. Hi ha hagut crisis petites i grans i de totes s'ha sortit. Van haver imperis com Bellaubí i Pamplona, han nascut noves empreses d'altres sectors, a més de les botigues de mobles que són el nou boom d'aquests últims anys. On està la crisi? . S'ha passat d'uns iniciadores del moble ( Gasco-Jornet, Mesegué, Prades ect) que es van aventurar a provar fortuna i des d'aquells anys , gairebé mai ha faltat treball. Els de la Tinença , els andalusos i la nova estrangeria de països de l’est i altres països han fet créixer més a la indústria del moble amb la seva mà d'obra. La Sénia " País del Moble ", més que un país, un fenomen que per molts estudis que mirem no té explicació que un racó del món hagin florit tantes indústries com rovelloneres. Ara arriben nous temps el moble xinès, els hipers de moble "Ikea" que té previst muntar 32 centres a Espanya i dos molt a prop (Tarragona i Castelló). Com afrontaran els empresaris locals aquesta nova dimensió?. Aquí hi ha enginy, ímpetu, tradició però la competència cada vegada és mes feroç. Setanta anys on la indústria del moble ha anat de menys a més, una història que en aquesta publicació ha recollit Antonio Michavila, amb les seves històries d'alguns empresaris, una història que es perpetuarà depenent de com en els propers anys afrontessin els nous canvis, que seran grans. La indústria del moble d'aquesta vila segueix la seva bretxa d'expansió. Fa pocs dies em comentava un empresari que estava col•lapsat que no podia servir noves comandes fins a dintre de tres mesos. Que segueixi així aquest ritme!. Serà apassionant veure els nous temps i com aquests empresaris que, per molt criticats que hagin estat per tenir xalets, mansions, Mercedes, etc., han fet gran a aquest poble i que a moltes famílies els han aportat riquesa i benestar. Som grans , ahir , avui i demà, amb permís dels xinesos i dels suecs de Ikea .

  La falta d’aigua a Barcelona, ha fet revifar el debat sobre l’aigua i, amb ell, una sèrie de preguntes que comencen a ser ja històriques: De qui és l’aigua?,  fins on ha d’arribar la solidaritat?, i la responsabilitat?, per què no es pot aprofitar l’aigua que para al mar?. Els de València miren a l’Ebre i els de Barcelona al Roine, però coincideixen tots en la necessitat d’aprofitar l’aigua que es “perd”.  La Sénia ha estat un poble vinculat estretament a l'aigua. Per una banda el riu va possibilitar la creació de petits negocis que després van créixer i que, sens dubte, van iniciar la cultura industrial, sense la qual, no hagués estat possible el desenvolupament posterior. En temes d'infraestructures (si comparem possibilitats amb l’envergadura de l’obra) crec que podem assegurar que la conducció d'aigua que es va fer  per sota el poble, que ve del riu i que porta aigua a 5 conjunts de font-aveurador-safareig, és l’obra més important que ha tingut el poble en la seva història. Per l’altra banda, també tenim experiència en defensar els drets sobre l’aigua. Als anys 60 el poble va tenir que lluitar per defensar aquests drets als tribunals davant Ulldecona que, amb la construcció del pantà, pretenia assegurar-se tota l’aigua saltant-se els drets que tenen els pobles depenent de la proximitat al naixement del riu. El poble és va unir (no hi ha res que uneixi més als pobles que un enemic comú), va lluitar i, amb una sentència històrica del Tribunal Suprem, va vèncer. Les causes de la falta d'aigua no les trobarem només en la seca. El desplaçament de la gent de les zones on hi ha aigua a les que no n'hi ha, el creixement de la població i un estàndard despòtic social de cosos inodors rebatejats amb perfums cars, poden ser altres causes. Vaig viure la meva infància en un poble sense aigua corrent i on, el portar el aigua en cantis pesats de la font, era raó dissuasòria suficient per a evitar qualsevol temptació d'ampliar les àrees de neteja més allà de la cara, mans i peus. L'olor formava part de la personalitat de l'individu i era una senyal d'identitat acceptada per la societat. Estic convençut que érem capaços de conèixer a cadascú només per l'olor.Gastes més en colònia que en sabó, es una frase del argot popular per referir-se a una persona poc aficionada la neteja i que, a base de colònia, dissimula els seus olors corporals. Crec que podria ser una bona base per a què alguns estaments, per fer front a la seva ostentosa inoperància, falta de planificació, previsió i servitud a l'ingrés fàcil de la totxana; podrien usar per pal·liar la manca d'aigua. Una campanya contundent que arribés a la població, amb una frase molt descriptiva: “Gasteu més colònia que sabó!”.