EL BOMM DE L,HABITATGE
Fins fa poc Espanya ha estat el primer país del món en consum de ciment, s'han construït en els darrers anys gairebé les mateixes cases que als Estats Units. Mentre a Alemanya els compradors eren un 20 % i la resta llogava, aquí era tot el contrari; el 80 % eren compradors i d'aquests, a Madrid, la meitat ho feien per a especular comprant ara i tornar a vendre molt més car. El boom del maó ha explotat i ja no es venen pisos com abans. Hi ha alguna cosa que no quadra: si avui es pot comprar un apartament de luxe de dos dormitoris en els Alps Suïssos per 180.000 euros, com és possible que aquí, els pisos, siguin més cars si els salaris que tenim son la tercera part. Jo tinc a Puebla, la tercera ciutat de Mèxic, un pis que dona als dos carrers de la plaça principal que va costar fa tres anys l'equivalent a 20,000 € i els preus es mantenen semblants en l'actualitat. A pesar que els sous sous a Mèxic són una tercera part dels nostres, la gent paga molt menys per l'habitatge i amés tenen el super-avantatge quan se'ls descompta de la nòmina cada mes l'import del préstec per a la casa i a un interès molt bo.Espanya, Noruega i Estats Units són els països que mai han baixat el preu dels pisos mentre altres com Japó, per l'esclat de la bombolla immobiliària, porten una dècada sense recupera encara la seva economia. Aquí, mentre el govern ara vol promoure construir habitatges oficials quan hi ha mes d'un milió d'habitatges sense vendre. Aquestes són unes dades reals d'una especulació permesa pels mateixos compradors que adquirien pisos als preus que demanaven els venedors i no pensaven que una hipoteca de trenta anys o més, és gairebé mitja vida. Avui hi ha persones que fan miracles, per a poder pagar un pis han de tenir dos treballs, el normal i el de cap de setmana i, a les capitals, amés llogar alguna habitació. En els cinquanta i seixanta quan un es casava es posava a viure a casa dels pares o sogres, a poc a poc s'anava fent la casa, demanar algun crèdit tal i com s'anava construint la casa. Era una cosa gairebé prohibitiva, es feien les coses a poc a poc, amb seny. Si la casa es trigava a construir cinc anys no passava res. Avui es compra pis complet moblat i sense temor, ja ho pagarem, queden trenta anys. Es viu al dia al límit i potser veurem molta gent en les sales dels psicòlegs, perquè no aguanten l'estrès de pagar un hipoteca, un cotxe, el darrer artilugi de la tecnologia o les vacances de cada any. Amb tantes preocupacions mols tindran que dormir amb pastilles mentre, algun rodamón sense casa i sense hipoteca, dormirà plàcidament sota un pont. Els pisos a Espanya mai han baixat però ull que aquest ritme que es duu en el nou consumisme potser faran patir moltes famílies i es pot entrar en una catarsi necessària per a tornar a començar de nou sota un altre horitzó.Com és possible que pugin els preus dels pisos, l'euro, els aliments el petroli i hagi una per a poder aguantar això i molt mes. Crec que hem perdut una mica el seny, no toquem prou de pus a terra però aquesta crisi que acaba de començar potser ens posarà cadascú en el nostre lloc. Jo sóc optimista, potser nosaltres no ho veurem però, al pas que anem, molts dels horts avui gairebé tots abandonats potser estaran, no sabem quan, altra vegada conreats per de nous agricultors que diran, vull pau i una nova vida.
joaquin-manolo @ 11:06
La Tafanera
del.icio.us
