TEMPRERA
No recordo que mai hagi viscut un moment d'èxtasi col·lectiu com el que veig en els meus conciutadans cada cop que guanya el seu equip de futbol. Només una vegada vaig notar alguna cosa semblant al clímax en el partit que va jugar el Barça contra el Goteborg i on, després d'anar perdent 3 a 0, van remuntar amb 3 gols de Pitxi Alonso (el de Benicarló) i amb una tanda de penals que encara avui es recorda. Recordo que al bar, després de la tensió, es va produir un ambient d’eufòria, de nirvana col·lectiu, que va esclatar quan Urruti parava el darrer penal. Puyal repetia apassionadament “Urruti, t'estimo!” i tots nosaltres hauríem travessat la pantalla per abraçar-lo i petonejar-lo.No he aconseguit altres experiències similars, però, no obstant això, he de reconèixer que puc estar-me hores i hores mirant com una colla d'homes amb pantaló curt peguen puntades de peu a una pilota per intentar que entri entre 3 pals blancs, mentre una altra colla d'homes igualment abillats repeteixen les accions dels primers per evitar que entri. Segurament ho faig per veure si sóc capaç de trobar una llum que em permeti superar la meva frigidesa futbolera.He vist, a la recent Eurocopa, enfrontar-se països entre ells amb l'única arma possible de la pilota de cuir. Afortunadament, Europa ja no té guerres, però sí que té el futbol, on es poden dirimir tots els greuges que la història ha anat deixant al pou de la memòria. Els herois nacionals d'abans ho eren, molts, a partir de fetes bèl·liques que avui serien de dubtosa moralitat. Ara els herois són els esportistes, els que amb una actitud pacífica es guanyen el cor de la gent. Si necessitem herois, molt millor aquests que no els d'abans.I aquí, el futbol, sembla la medicina ideal per a solucionar la majoria de problemes. El progressisme, que tant el va criticar per considerar-lo la fórmula magistral, l'elixir que donava vida a la dictadura, ara l'abraça ansiosament com a bàlsam miraculós per a calmar els dolors de la crisi. I en els que semblen moments baixos de la unitat nacional, tenim la Viagra futbolera: es potencia la selecció nacional, s'apel·la a l'orgull patri i al poder del mascle hispànic; la selecció guanya i tothom surt al carrer enfervorit, tirant petards i cridant viva Espanya.Els romans ja deien que el poble el que vol és pa i circ; nosaltres, que tenim el pa més o menys solucionat, necessitem el circ del futbol. I és que, potser li estic pegant massa voltes: al final el futbol és un joc i segurament poca cosa més. Un joc que té la virtut d'il·lusionar a la gent, de provocar aquesta trempera col·lectiva que ens engresca en la vida. Fins al mes que ve.
joaquin-manolo @ 11:47
La Tafanera
del.icio.us
