TOTS SANTS
El primer cementeri que hi hagué al nostre poble va estar al costat de l'església i després es va instal•lar a la Clotada, al lloc on després hi va haver l'escorxador, que es va fer una vegada es va traslladar al lloc on està ara al 1908. Fins fa poc hi havia dos cementiris, un a la vora de l'altre, el segon era per als que s'havien suïcidat o no havien estat batejats. Es dóna la curiositat que el camí del cementeri, a l'època de la República, el van arreglar els rics a pic i pala sota les ordres de les autoritats del moment i que els pins del camí els van plantar 14 voluntaris a jornal de vila després d'arribada la democràcia. El mes de novembre té una data en què els seniencs visitem els de més enllà, els nostres parents i veïns que descansen allí en pau. És clar que els que utilitzen crematoris i s'apunten a la modernitat perden l'oportunitat que els seus parents i veïns els resin i els parlin, i també que puguin veure tota la història de la nissaga familiar en un nínxol. Jo tinc un veí a Mèxic que volia tant la seva dona que dorm amb les cendres de la seva difunta al llit cada nit, i una veïna molt manaire que ja avisa el seu marit, mig de veres i mig en broma, que si quan es mor ell es torna a casar, “resucitaré y te mataré”. Y és que a això de la mort a cada lloc li donen un sentit diferent. A Mèxic, el dia dels difunts esdevé quasi com una festa i fins i tot porten el menjar favorit al difunt o familiar estimat. Un dia, un altre veí em contava que a la seva família no es parlen i que només feien les paus als enterraments i després continuaven sense dirigir-se la paraula, fins que un dia una persona va dir: “ja està be, o ens parlem sempre o no ens parlem mai!” Una altra dona me contà que dos cosins no es van tractar mai i el dia de la seva mort el destí va voler que els nínxols quedessin cara a cara. Quan mor algú tothom en parla bé: “Que bona persona que era”, “quina llàstima” i, a la millor, en vida l'hem posada de volta i mitja. Ai! Que poc justos que som! Per què no reconeixem en vida que tots som com som, bones persones? Per què no ens donem més petons i abraçades? Els fets més importants de la vida com el naixement, la comunió o la boda són una festa; i per què els funerals no haurien de ser igual? Fins algun mort ressuscitaria amb tant de xivarri. Amb el meu company de ploma, Manel Vinyals, vam visitar, per inspirar-nos millor, el cementiri el passat mes de setembre i vam veure el gran disseny de nínxols dels anys 20, 30, etc. Caminant ens van adonar que els familiars dels dos estan separats només per una columna de nínxols. Això és una bona notícia per als lectors de Lo Senienc perquè, quan morim, com que estarem tan junts, podrem escriure cada dia des del cel.
joaquin-manolo @ 20:49
La Tafanera
del.icio.us
