UN PARENTESI
Vam aprofitar l'estada de Joaquim Celma al poble per fer un passeig pel nostre cementiri i així trobar inspiració per poder fer un article que parli de la mort i de com s'afronta en la nostra cultura. Caminant per entre els carrers de nínxols a l'aixopluc dels xiprers, ens anem adonant de la importància del cementiri en el que és la cultura i la història del poble. Les fotos dels veïns finats en ells marbres brillants permeten recordar-los després de molts anys, fer arbres genealògics de famílies complertes i mantenen viu el record tan necessari per a les cultures. Mentre la carn es va consumint en l'interior del nínxols, l'ànima roman en forma de fotografies i recordatoris en cada racó del cementiri. Potser hi farien falta més epitafis, aquestes peces úniques, imaginatives i breus que, amb poques paraules, completen la historia i la forma de ser de la persona. A Romania, a la província de Mara Mures, hi ha el que anomenen el cementiri alegre, conegut per la seva forma original d'homenatjar els morts amb escultures de colors verd, blau i vermell. Però sobretot és conegut pels seus epitafis que, amb poemes imaginatius, sempre prou respectuosos, descriuen amb una fina ironia les circumstàncies en què el finat ha deixat d'existir. De tots els que he revisat d'aquest cementiri, n'he seleccionat un que traduït seria més o menys així: “Aquí descansa la meva sogra; si hagués viscut un any més, jo ocuparia el seu lloc”. Un altre epitafi famós al món és el que diuen que té Grouxo Marx: ”Perdonin que no m'aixequi”. Només el cementiri dóna testimoni del fet tràgic però ineludible de la mort. Nosaltres en general, tendim a allunyar aquest fet de les vides i això passa cada vegada més: estem canviant la cerimònia íntima de les vetlles a casa per la comoditat dels tanatoris. I ens fa tanta por aquest fet que fins i tot som reticents, com passa ara, a tenir els tanatoris prop de casa. Però la mort forma part de la vida. Crec que una persona no és completament adulta fins que no enterra un dels seus, fins que no passa aquesta prova final de maduresa en l’existència. La tragèdia fa rebrotar els sentiments i poder atendre una persona, tindre’n cura, veure-la morir i enterrar-la és segurament la prova més gran d'amor que es pot donar a un ésser estimat. Mario Benedetti defineix la vida com un parèntesi entre dos no-res. Nosaltres, mentre esperem la sentència de mort que el destí ens té preparada des del mateix dia que naixem, anem omplint aquest parèntesi de vivències que vam formant la nostra història i la de la nostra comunitat. I moltes vegades hi posem massa problemes i angoixes, que no caldrien per un període que sempre sol esdevindre massa curt.
joaquin-manolo @ 20:51
La Tafanera
del.icio.us
