L'EFECTE XAMPANY
Parlar sobre l'anomenada crisi en l'educació a Catalunya té per a mi dos riscos: el de dir alguna bajanada per no conèixer bé el tema i el de pensar, per qüestions d'edat, que abans tot era millor. Correré el primer risc i potser desmitificaré el segon. Darrerament, en les converses que escolto quan estic amb algun professor, hi ha la preocupació per l’educació dels nens. Segons sembla, hi ha una certa permissivitat i deixadesa dels pares a l’hora d’educar els seus fills pensant que a l’escola ho arreglaran tot. Aquest sentiment s’encaixa amb la idea general que tenim darrerament de pensar que les institucions ens ho han d’arreglar tot, i potser sigui així en alguns casos però en altres toca implicar-s’hi. En l’educació, la més gran inversió de futur de la nostra societat, està clar, tots els esforços són pocs i ningú no pot desdir-se de la seva responsabilitat. També noto un altre debat sobre els càstigs: Con han de ser?, Qui els ha de posar?, etc. Recordo que quan nosaltres anàvem a l’escola (de l’època franquista), el càstig/tortura era una pràctica habitual, les bufetades, clatellades i reglades solien repartir-se quasi cada dia, de forma molt aleatòria i per motius molt diversos. El càstig més remarcable era quan s’agafava el nen per les orelles, se l’aixecava a l’aire i quan baixava se li feien esclatar les dues mans a les galtes. Era una operació delicada perquè es podia produir l’esgellada de les orelles, provocant desagradables taques de sang, i després per l’habilitat que requeria per deixar el nen, obrir les mans i pegar la doble bufetada abans que arribés al terra. Tot i la complicació, hi havia algun professor que ho feia força bé perquè hi estava molt avesat. (Demano comprensió per la ironia -necessària- amb què he tractat un tema tan cruel.) El càstig era inhumà però, normalment no dèiem res a casa, perquè podríem rebre un altre càstig no desitjat i normalment optàvem per una actitud de supervivència a l’escola. Els nostres pares havien donat un xec en blanc als professors perquè fessin el que fes falta perquè pugéssim rectes. Rectes potser sí que hi vam pujar, i amb les orelles una mica estirades, també.
Ara ens n’hem anat, potser, a l’altra banda i del xec en blanc hem passat a donar sempre la raó al fill. Per molt que siguem liberals, l’educació necessita repressió; el que tal vegada cal decidir és quina ha de ser la repressió.
Els sociòlegs fan una comparació que anomenen efecte xampany per a descriure quan una societat reprimida pot finalment assolir la llibertat: Com quan obres una ampolla de xampany, el tap esclata i surt tota la bromera, amb les llibertats potser ens ha passat el mateix i ara se’ns ha quedat l’ampolla mig buida. Només trobant el terme mitjà és com podrem anar omplint-la un altre cop.
joaquin-manolo @ 19:32
La Tafanera
del.icio.us
